Lecturas 867

També passaran a la història com a exemple magistral del que és una bona campanya política. Barack Obama va començar com un dels precandidats demòcrates amb menys possibilitats d'obtenir la nominació, amb la totpoderosa Hillary Clinton com a favorita, i ha acabat convertint-se en president de la nació més poderosa del món. Pel camí hi ha hagut una formidable feina ben feta en la que s'ha combinat una aposta decidida i eficaç per l'ús d'Internet per a recaptar diners, voluntaris i vots; una excel·lent política d'imatge i comunicació que ha presentat Obama com un candidat jove i dinàmic, un "segon Kennedy", enfront d'un candidat rival llastat per l'herència de Bush; un missatge clar que entronca amb els valors progressistes nord-americans, tot i la seva ambigüitat programàtica; i, com no, l'extraordinari carisma d'Obama i la força inspiradora de la seva oratòria. Gràcies a aquest còctel, adobat amb una crisi econòmica que ha minat la moral republicana, Obama ha aconseguit imposar-se al republicà John McCain.

Però, a més d'això, aquestes eleccions poden passar a la història com les que van iniciar el canvi que va posar fi a tres dècades d'hegemonia conservadora a la política i la societat nord-americanes. La victòria d'Obama, per moderat que siguin el seu programa i ideari, significa la derrota dels creacionistes escolars, dels telepredicadors ultraconservadors, de la Christian Coalition, dels homòfobs, dels antiabortistes, dels neoconservadors.

Tanmateix, no és suficient. La victòria d'Obama només posarà fi a aquesta hegemonia si de debò s'enfronta a ella. Això no significa instaurar la dictadura del proletariat, però sí començar a reconstruir ni que sigui tèbiament l'Estat del Benestar desmuntat pels conservadors nord-americans, a promulgar lleis en favor de les minories com ja va fer Kennedy en el seu moment, a enfrontar-se als grans poders econòmics per sotmetre'ls al poder de l'Estat com van fer els dos Roosevelt, a iniciar una política exterior basada en el bon veïnatge del segon Roosevelt en comptes d'en el "gran garrot" del primer.

Per descomptat, ens emportarem decepcions. I jo crec que més d'una satisfacció i, de vegades, agradables sorpreses. La pregunta és en quina proporció es presentaran unes i altres, i ara per ara és una pregunta de resposta imprevisible. Per això em sembla massa agosarat afirmar, com sens dubte faran alguns, que la victòria d'Obama és la victòria del canvi. Podria acabar no sent així. Però la victòria d'Obama sí que constitueix, com a mínim, la victòria de l'esperança. De l'esperança, precisament, que el canvi que els EUA i el món necessiten està al tombar de la cantonada. Que, després de tres dècades amagada i adormida, la Nord-Amèrica progressista torna a reivindicar, orgullosa, el que és seu.

Comentarios de los usuarios (0)

Añade tu comentario