De bat a bat

Alguna cosa es belluga en el turisme català. Si la reflexió d'una activitat es mesura en el número de jornades que es dediquen a aquesta activitat, llavors no hi ha espai per al dubte: el turisme català ha entrat en una fase d'avaluació i d'autoreflexió. Gràcies a les possibilitats del 2.0, podem seguir el fil d'aquesta conversa col·lectiva.

Debatdevi

En algunes ocasions, la reflexió neix des d'un sector no turístic, com l'agricultura. En el marc de les jornades sobre el vi (unes jornades totalment 2.0), la sessió de Falset es dedicà a plantejar les possibilitats del binomi vi i turisme. Poden consultar els videos de les intervencions i les presentacions en l'excel·lent espai de debatdevi. Aquesta va ser la meva presentació.

Fires

Pocs dies després en el municipi de Sant Boi de Llobregat es van organitzar unes jornades sobre les possibilitats de les fires i el seu impacte social i econòmic. Les jornades van ser organitzades per la Federació de Fires de Catalunya i vaig tenir la sort de compartir taula amb quatre excel·lents grafistes, als qui admiro moltíssim. Aquesta va ser la meva intervenció.



Congrés de turisme de Catalunya

Cada quatre anys, el Consell de Cambres de Catalunya organitza el Congrés de Turisme de Catalunya, un espai de reflexió col·lectiva sobre el futur del turisme en el nostre país i les seves possibilitats de futur. Aquest any s'ha celebrat a Port Aventura i ha donat lloc a un dens debat i unes propostes no exemptes de polèmica. Aquesta va ser la meva intervenció.

Assamblea de Regidors

La Fundació Joan Fuster ha auspiciat l'Assamblea de Regidors, un espai de trobada entre els responsables municipals dels territoris de parla catalana. Aquest any ha programat les segones jornades dedicades a l'àmbit local, en el que vam tenir l'oportunitat de reflexionar sobre la rellevància de les xarxes i les connexions entre públic i privat. Aquesta va ser la meva intervenció.

Epíleg

Durant aquests dies de reflexió col·lectiva, es poden definir 10 conclusions bàsiques:

1. El turisme serà un dels sectors essencials en el procés de sortida a la crisi.
2. Els problemes del sector de la construcció han obert un escenari positiu per al turisme.
3. Ja no hi ha un turisme català. Hi ha turismes, diversos, que precisen mirades particulars.
4. La gestió del futur nomé té sentit si és capaç d'apostar per la singularitat.
5. La identitat (en el sentit més ampli) ha de ser el fil conductor dels nous productes.
6. El turisme precisa d'una inversió massiva en R+D+i sobretot en transferència.
7. Catalunya conserva una situació de privilegi en la major part dels sectors turístics.
8. El futur del turisme passa per la supervivència del sector tradicional i la vitalitat dels nous sectors.
9. Només es pot concebre una gestió turística des de la cooperació pública - privada.
10. Convé ponderar i argumentar contra la creixent turismofòbia acadèmica i popular.

Es la herramienta de moda. Facebook registra 250.000 usuarios nuevos por día para crear una comunidad gigantesca que visita 65.000 millones de páginas por día, introduce 14 millones de fotografías a diario y gestiona más de 6 millones de grupos activos. Pero hay un dato que me parece especialmente relevante: en facebook hay más mujeres que hombres.

La pregunta más común es ésta: "¿Para qué sirve facebook?". Y la respuesta es, como en todas las redes sociales, siempre la misma: "para lo que quieras". No hay un protocolo de uso ni un manual de instrucciones. Facebook es una herramienta, lo que quiere decir que sirve para usarse. ¿Para qué sirve un martillo?. Para hacer una escultura o para romper un cristal.

Naturalmente, el libro de caras también puede ser usado por la política. Por la política 2.0 claro está. Éstos son algunos ejemplos. Se admiten sugerencias.

1. Facebook aporta transparencia

Con la ayuda de los dispositivos móviles, facebook permite mostrar la gestión política cotidiana. "Estoy en una escuela de Vic", "En la manifestación contra el tercer carril", "Voy a la conferencia sobre cambio climático"... Si la agenda pública antecede la gestión política, el facebook la narra en directo.

2. Facebook moviliza

La capacidad vírica de facebook es muy notable. Eso permite que se puedan crear adhesiones gigantescas a favor de un referéndum, contra una nueva ley, de reprobación de una decisión política o a favor de una nueva cultura energética. En el interior de los grupos de facebook se mueven enlaces, propuestas, debates, aportaciones y, en definitiva, política. Con mayúsculas.

3. Facebook reúne microsensibilidades

La política de las grandes consignas aparca a veces la política de las pequeñas decisiones. De acuerdo, "libertad, igualdad y fraternidad", pero ¿por qué no adaptamos los autobuses para que puedan transportar bicicletas?. En facebook no hay iniciativa, por insignificante que sea, que no tenga su audiencia y sus activistas potenciales.

4. Facebook comunica

El uso de facebook reduce el abuso del correo electrónico, porque dispone de muchas herramientas de comunicación: En el muro puedo quejarme públicamente de una declaración y mi queja será vista por todos los usuarios; puedo enviar una solicitud personal en el correo de facebook, que será invisible para el resto; o si veo que está conectado puedo (discretamente) intentar chatear con él durante unos minutos. Nunca ha sido tan fácil conectar un ciudadano cualquiera con un diputado.

5. Facebook crea política fuera de la política

Las redes sociales también son redes políticas. Debaten sobre el cambio climático, sobre las desigualdades internacionales, sobre los modelos éticos de sociedad o sobre la relación entre religión y estado. Facebook es una gigantesca conversación política al margen de los canales políticos convencionales. Y por eso, es percibida como auténtica por sus usuarios. Los partidos políticos (y los políticos) deben entrar en facebook, sí, pero aceptando las nuevas reglas del juego: aquí son un usuario más.

6. Facebook relaciona

Por encima de cualquier otra consideración, facebook es un instrumento de relación entre individuos. Imaginemos un grafo en el que cada individuo es un nodo: ahora podemos tener muchos arcos, es decir, muchas más relaciones entre individuos. ¿Qué utilidad política tiene?. Hasta ahora, los grafos políticos son muy cerrados. Los individuos de un partido se relacionan con los individuos del mismo partido. Facebook permite (a) relacionar personas de ideologías diferentes, (b) conectar personas con "intensidades" políticas diferentes.

7. Facebook construye ciudadanía

La escala local es una escala idónea para facebook. Los vecinos de Villaarriba (o de Villaabajo) pueden crear una red muy densa de relaciones, que configuren la nueva plaza pública, la nueva ágora. Éste es el caso del municipio de Copons en la comarca catalana de Anoia. Con poco más de 300 habitantes, y gracias al empuje del concejal Ricard Espelt, ha logrado crear una comunidad virtual Copons 2.0 que tiene en facebook su principal medio de relación.

8. Facebook rompe fronteras

Sin embargo, facebook no es sólo la suma de las plazas públicas locales. También es su antítesis: la aldea global. Desde este entorno, podemos relacionarnos con activistas de China, de Argentina, de Australia o de Sudáfrica. Una oportunidad para tejer ideas, ideologías y mecanismos de participación que transcienden las fronteras.

9. Facebook es un entorno propicio para la creatividad

Millones de personas en una densa de relaciones personales crea todo tipo de resultados: desesperanza, ruido, seguidismo, spam o reverberación, pero también imaginación, creatividad, innovación, resistencia o idealismo. Aunque sólo sea por la ley de la probabilidad, entre los millones de comentarios y aportaciones también hay espacio para la creatividad política. Facebook es una oportunidad para escuchar el talento colectivo.

10. Facebook humaniza

La política, como tantas otras actividades sociales, se mueve entre lo colectivo y lo individual. Es cierto que los partidos políticos tienden a presentar los elementos colectivos: las ideas, argumentos, propuestas y decepciones del partido. ¿Dónde están las personas?. Facebook presenta políticos que enferman, fotografían a sus mascotas, descubren grupos de música grunge, compran libros de ilustraciones o inician una dieta.

Hay quien opina todo lo contrario: que facebook será un intrumento de control político, para someter a las masas. No han entendido nada. Como dice Andrew Rasiej, el fundador del Fòrum Democràcia Personal, "sí, hemos conocido al Gran Hermano, el que siempre nos está observando, y el Gran Hermano somos nosotros". ¿Quiénes somos nosotros?. Ésa es, una vez más, la pregunta correcta.

La infància és l'època de la descoberta dels móns imaginaris, dels somriures espontanis, dels petons sincers, del joc, dels estius que duren una vida, dels dibuixos animats, dels llapissos de colors, dels Reis Mags, de les titelles que es mouen sense fils, de les llaminadures, de la lletra de pal, del carrer de casa, de les festes d'aniversari, dels tiets, de la sopa de l'àvia, dels aneguets de goma, de les disfresses de cartró i alumini, de l'olor del mar, del primer teatre, dels combats de guerra en el pati de l'escola. de la imaginació, del dibuix pel papa, dels somnis amb granotes que parlen, dels tresors amagats, dels amics invisibles, de les llenties amb cotó mullat dins d'un got, dels castells de sorra, de la tristesa per un cargol mort, de la sinceritat, del pa amb xocolata, de les botes de pluja, de les dents que es transformen en un regal, de les cançons amb monosíl·labs, dels gomets, de la finestra del cotxe, de les processons de formigues, del gronxador de la plaça, del coixí d'anar a dormir...

Avui recordem, però, que hi ha nens sense infantesa. Una evidència del nostre fracàs col·lectiu.

Ja coneixen el meu periple aeri a Roma. Els efectes secundaris són tan elevats, que només d'escriure la paraula "Roma" pateixo més palpitacions que Jiménez Losantos el dia de l'Aberri Eguna. La llista de problemes generats per la companyia és tan llarga que necessitaria deu posts per completar-la.

Què faria jo si fos un responsable d'Alitalia?. En primer lloc, i especialment, demanar perdó. Tots ens equivoquem. M'imagino una carta del responsable de la companyia que es desfà en disculpes. Potser amb això hauria estat suficient. Però aquesta empresa que ha jugat amb el meu temps, els meus recursos econòmics i els meus nervis m'ha castigat amb un silenci indiferent. No es fa càrrec de les despeses generades, ni s'interessa per la meva sort, ni fa el més mínim gest de reconciliació. Llegint la premsa italiana, veig que tots els responsables del desastre es passen la pilota els uns als altres. L'empresa diu que la culpa és dels treballadors, els treballadors culpen al President i Berlusconi diu, entre bottox i lífting, que la culpa és dels partits d'esquerra.

Això m'ha fet recordar l'excel·lent entrevista que Lluís Amiguet va fer al consultor Fred Kofman, el pare del concepte "culpa-habilitat". Segons Kofman, des de petits desenvolupem la habilitat de la culpa aliena: "S'ha trencat la joguina". I una societat que no assumeix els seus errors no pot corregir-los. Hem d'aprendre a admetre les nostres equivocacions, demanar disculpes i actuar per a no tornar-los a repetir. Contra la culpa-habilitat, l'assumpció dels errors. ¿Fins a quin punt també el país ha abusat de la culpa-habilitat i ha fixat sempre a fora la responsabilitat de tot el que ens passa?.

Però jo no volia posar-me transcendent. Només els recomano que si han de volar amb Alitalia, busquin primer una alternativa millor. Qui no assumeix els seus errors està cridat a repetir-los. I al desembre fa molta fred a Fuimicino.

Soc a l'aeroport de La Valetta des de fa tres hores. Cada hora ens comuniquen que el vol sortirà una hora més tard, de manera que estem en un "no temps": Sempre falten dues hores per a que sorti l'avió. M'he llegit tota la premsa, m'he begut quatre sucs de taronja i he curiosejat vuit vegades l'única botiga de l'aeroport. El retard em farà perdre la connexió de Roma a Barcelona. A hores d'ara no sé si dormiré a Roma, a Barcelona o a l'illa de Santa Elena. I he estat fent memoria dels meus darrers viatges en avió i m'he adonat que sempre he tingut problemes. Per tant, manifesto publicament la meva campanya contra el transport aeri: Hi anire a peu, en patinet, en segway o en una zodiac, però poso a Déu com a testimoni que mai més agafaré un vol (sobretot d'Alitalia).

El contrast no pot ser més evident. He participat en el creuer de treball que ha organitzat l'ajuntament de Palamos, per tal de dissenyar estratègies que permetin situar la ciutat del Baix Empordà en el mapa europeu dels creuers. El trànsit entre Barcelona i La Valetta ha estat una experiencia magnífica. Conduïts amb una puntualitat britànica, el dia de trajecte entre la capital catalana i La Valetta permet treballar en un despatx amb vistes al Mediterrani, descansar, pensar, dibuixar, escoltar música o conversar mentre l'olor de salobre s'escola per tots els racons.

En aquest viatge he après moltes coses. Pero potser la més important és que viatjant a poc a poc, hi arribes més lluny.

Actualització

Per desgracia, això era només l'aperitiu. Arribo a Roma i em comuniquen que el meu vol s'ha cancel.lat per una vaga del personal d'Alitalia. Vaig a buscar la maleta, entre centenars de maletes apilades. Com em temia, no la trobo. Adéu ordinador portatil, adéu trajes, adéu mòbil, adéu. Pujo a la Terminal i intento trobar un vol alternatiu. No n'hi ha. Parlo amb un responsable de l'aeroport i se'n riu de la meva credencial de parlamentari. Faig una cua de cinc hores. Recordo que no he dinat. Mentre espero, baralles, discussions i uns nois de la RAI em filmen. M'atèn un hibrid entre Cruella deVille i la senyoreta Rottenmeier. Em dona un vol per dema al matí. Em diu que no em pot facilitar cap hotel, malgrat que la normativa aeria ho exigeix. Són les 12 de la nit, fa fred i estic destrossat. Trobo un hotel a preu d'or. Em vaig a dormir.

Anotar a l'agenda mil vegades. "Mai més agafaré un avió si no és estrictament necessari".

Segona actualització

L'hotel es ple de damnificats d'Alitalia. Surto a les 6,30 de l'hotel i el recepcionista em diu que la companyia es fa càrrec de la nit. Penso: La meva sort esta canviant. Hi ha unes 250 persones esperant el bus a l'entrada de l'hotel, situat a stia. Arriba tard i només té 20 places lliures. Hi ha curses per entrar-hi. L'autobus de les 7 no arriba i el de les 7,30 només te 30 places. Tocat per una vareta màgica, soc el 30è. passatger i les portes es tanquen darrera meu. Només han passat tres taxis en una hora. Arribo a Fiumicino despres de 40 minuts eterns. M'adreco al check-in i un somriure adossat a una noia em diu que no tinc plaça. No li commuen les meves paraules ni els meus plors.

Faig una hora de cua i un altre somriure em diu que tinc plaça a les 16 hores, que no han trobat la meva maleta i que potser no sortirà el vol. Intento buscar alternatives, pero no n'hi ha cap. Estic atrapat en un aeroport. Recordo la pel.lícula La Terminal i em plantejo buscar un lloc per passar una nit a l'aeroport.

Epíleg

A les 18,30 el vol d'Alitalia aterra a Barcelona. Com era previsible, no apareix la maleta. Omplo la denúncia amb la que dintre de 21 dies em canviaran un portàtil, varis trajes, sabates, la Blackberry i un llapis de memòria carregat d'informació per uns 300 euros. Arribo al Parlament a misses dites, enfonsat. A l'entrada, però, els treballadors de la Nissan es manifesten contra l'ERE de la companyia. Volen un parel d'ous que aterren a un pam dels meus nassos. I constato que els meus problemes són xavalla si els comparem amb els problemes de veritat. Problemes que al capdevall no mereixen ni aquest post que ara tanco.

Por si no aún no lo saben, Barack Obama será el próximo presidente de los Estados Unidos. No se preocupen. No les voy a explicar las causas del éxito; les recomiendo que opten por los artículos inteligentes de Gutiérrez-Rubí y los comentarios desde el terreno de la brillante delegación de politólogos catalanes, como Medran, Xavier Peytibí, Marc Teixidor, Bárbara Alonso y así hasta 16. No les pierdan la pista a los 16 de Washington, porque dentro de pocos años serán los líderes de opinión de la política catalana. Pero no nos salgamos de la vía.

No hay duda de que Obama ha logrado una victoria contra pronóstico. ¿Qué podemos aprender de la campaña de Obama?. Cojamos papel y lápiz. Bueno, casi mejor portátil y PDA...

La micropolítica

¿Interesa la política?. Si hacemos caso de los resultados de la encuesta del CIS, no. Es lógico que la política con mayúsculas no formen parte de la inquietud cotidiana. Sin embargo, las políticas sí interesan. Un ganadero cántabro está inquieto por el precio de la carne o por las posibilidades del ecoturismo, mientras que una jubilada de Valencia está interesada por las pensiones o por la cultura popular.

Obama ha aprendido que cada votante es un universo. Que cada votante tiene unos intereses únicos y también una larga lista de desintereses. Anoten: La política del futuro se dirige a los grupos y a los individuos y no a la sociedad. Una de las piezas centrales de la campaña ha sido el espacio my.barackobama.com, es decir mi Barack Obama, el mío personal e intransferible. La primera lección que hemos aprendido de Obama es que la política debe aprender a modular su mensaje a cada colectivo, a cada individuo.

La política fuera de la política

Obama ha aprendido que una parte del discurso político no se desarrolla en los foros políticos. Por eso, ha entrado a formar parte de los otros foros como un usuario más. Se ha adentrado en las redes sociales, en los espacios de relación, para participar en las conversaciones políticas que se producen en la red. Podíamos ver a Obama en la red latina mi gente, en el entorno LGTB Glee, en el espacio para asiáticos o afroamericanos, en la red brasileña batanga o en la red "de la fe" faithbase.

Pero sin duda, la red que mejor ha utilizado Obama ha sido facebook. El candidato contrató al joven Chris Hughes (24 años) y lo nombró responsable de la cibercampaña. Hughes había saltado a la fama pocos años antes al crear facebook, la red social de referencia. No es extraño que el entorno de Obama haya obtenido unos números de récord: Tiene 2,5 millones de seguidores y más de medio millón de comentarios.

En estos nuevos espacios de debate, Obama ha ganado una audiencia inédita. Ha logrado conectar con una generación que no presta atención a las noticias, que no se fía de la televisión y que desconfía de los discursos políticos convencionales. Ha podido captar la atención de la Generación Y, aquella que nació después de 1982. La segunda lección que hemos aprendido de Obama es que la política debe participar de la conversación política que tiene lugar fuera de los espacios políticos convencionales.

Me dirijo a ti

La mayor parte de los asesores políticos europeos se han ido a Estados Unidos a tomar apuntes. El estímulo no ha sido las posibilidades de la política 2.0, sino el modelo de financiación de la campaña. Obama ha ganado las elecciones también porque ha logrado recaudar mucho más dinero que su rival: 256 millones de dólares por unos 90 millones del republicano. Lo relevante en este caso es que la donación media es inferior a 100 dólares. El candidato demócrata utilizó todos los resortes de la red para solicitar una aportación económica modesta, consciente que la suma de pequeñas cantidades es una fortuna.

"Me dirijo a ti": ésa es la lógica de la campaña. Obama convierte a los espectadores en actores. "Haz algo por mi". Ha logrado que millones de personas enlacen, comenten, propongan, lean, compren o donen. Ha trasladado la responsabilidad del éxito a los electores. Pero esa cesión tiene también sus compromisos. Desde la página web, los usuarios podían crear grupos de opinión. Uno de los grupos criticó al candidato su posición sobre las escuchas privadas y logró tantas adhesiones que Obama se vio forzado a cambiar su posición. Los usuarios de MyBarackObama no son sólo transmisores de información, también son creadores. Ésta es la tercera lección: la nueva política debe trasladar la capacidad de generación de ideas y de posiciones a la sociedad.

Cuidando las formas

La política es mensaje, lo sé. Pero la forma también es un mensaje. Obama ha dedicado tiempo y esfuerzo a los detalles formales de su campaña. Su forma de vestir está estudiada e intenta transmitir pulcritud y prestancia. Su página web ha sido considerada uno de los diseños gráficos más logrados de los últimos años, especialmente tras su brillante adaptación. El candidato ha cuidado sus discursos con mucho esmero y ha logrado impregnar sus discursos de lirismo, casi de poesía. Detrás de sus imágenes conmovedoras y sus ingeniosas metáforas hay otro joven de 27 años. Así se explica uno de los ejercios de estética política más brillantes de las últimas décadas: El "Yes, We Can" se pudo transformar y convertirse en un fenómeno viral sin precedentes porque el discurso contenía la cadencia y el ritmo de una secuencia musical. Ésta es otra lección de la campaña de Obama: La política también es lírica. No hay discurso sin poesía. No hay convicción sin sentimiento.

Epílogo

Se equivocan quienes piensan que las elecciones se ganan sólo en Internet. El candidato demócrata utilizó un mecanismo electoral tan viejo como la misma política: el puerta a puerta, el recurso de vendedores de enciclopedias o de los testigos de Jehová. ¿Hay algo más 1.0 que ir casa por casa con unos globos Vote for Obama?. Y a pocos días de las elecciones, el equipo de Obama compró un espacio televisivo de media hora en prime time para colocar un estudiado publireportaje. La emergencia de la política 2.0 no implica la defunción de la política 1.0.

Hoy he recibido un twitter de Obama. Del Obama presidente. Y entonces me he dado cuenta que ha parece haber aprendido la lección. Lo importante no es ser un buen candidato 2.0; lo relevante es ser un presidente 2.0. ¿Estaremos asistiendo al nacimiento de la nueva política?.

Esta noche ganará Obama. No es el mejor presidente que puedo imaginar, pero es el mejor presidente posible. Obama o va mal. Hoy se juego un pedazo de historia y como la ocasión lo merece un grupo de bloggers seguiremos el evento en el aplicativo que ha propuesto el ínclito Netoratón. Nervios, chascarrillos, anécdotas, confesiones, pronósticos, sesudos análisis y al final gozo y algarabía por la (espero) victoria de Barack Obama. ¿Se apuntan?.

Mientras la secta de los adoradores de Friedman se esconde debajo de las piedras y hasta el mismísimo Greenspan dice que donde dijo Diego ahora dice socialdemocracia, parece ser que 20 dirigentes han convocado una barbacoa para refundar el capitalismo. Esa coreografía, donde también estará Zapatero, es como el chiste: "van un inglés, una alemana, un francés y en español a Estados Unidos". Pero un poco más largo porque también se reúne un mexicano, un indonesio, un coreano, un japonés y así hasta 20. No hay duda. El capitalismo está más decaído que Falete. Sólo queda un superviviente que proclama a los cuatro vientos que el problema es del socialismo simpático. Don Jose María ha perdido cualquier atisbo de sentido del ridículo y no les extrañe que apareza una madrugada de éstas con Fresita en los concursos ésos que timan a los noctámbulos. Pero vamos a lo que vamos.

El capitalismo regulado

Si hay un sustantivo que cotiza a la alza estos días es el de regulación. Hay 34 millones de regulaciones en el Google y 22.000 en el Google News. Ahora ya hemos aprendido que el origen
de este monumental estropicio es la ausencia de reglas, la falta absoluta de sistemas de control que impidieran hacer pasar gato por liebre en las transacciones financieras. Por lo tanto el antídoto son las reglas: control, supervisión y moderación. A mi me parece muy bien. El mercado tiene muchas rendijas por las que se cuelan las prácticas tramposas, de manera que el sistema se resiente si no hay mecanismos para reconvertir los gatos nuevamente en liebres. Pero si nos quedamos aquí, si defendemos que el papel de lo público debe ser simplemente ejercer de policía del mercado, nos quedamos cortos.

El capitalismo limitado

El crecimiento tiene límites. Y no se crean ni por un momento que va a ser el mercado quien se dé cuenta de ello y frene antes de que sea demasiado tarde. Hará exactamente lo contrario: cuando quede poco, se acelerará el ritmo de producción para esquilmar un recurso finito en una carrera como la de los autocos locos: tonto el último. Imaginen un pueblo pequeño en una bonita costa. Es tan bonito que la mitad de los habitantes de Metrópolis quieren ir a vivir allá. El pequeño pueblo empezará a crecer como un adolescente con anginas y en cuatro días quedará convertido en una reproducción a escala de Metrópolis con Burger King incluído. Y entonces todo el mundo se preguntará que hacen en Metrópolis 2, si para eso ya tienen el original. Le pasa lo mismo a los bosques amazónicos, los atunes del Mediterráneo o los combustibles fósiles. Tonto el último.

Cuando pase esta crisis (que pasará, no lo duden) debemos empezar a prepararnos para otra crisis más complicada: la crisis energética. Y ésta será una crisis motivada por la ausencia de mecanismos de limitación. Éste es el segundo papel que le toca jugar a lo público: impedir el crecimiento desbocado, fijar límites y no ceder ante el chantaje del dúmping.

El capitalismo redistribuido

El tercer problema del capitalismo avanzado es que es enormemente injusto. Es muy difícil explicar porqué los muy ricos son muy ricos y los muy pobres son muy pobres. No se explica por el talento, ni por el riesgo ni por el esfuerzo. Después de siglos de ensayos, aún no hemos podido corregir del todo la injusticia de la cuna. Si el capitalismo es un sistema eficiente, que premia o castiga de acuerdo con el esfuerzo o el talento, ¿por qué es tan diferente nacer en Dakar o en Oslo?. Redistribuir es compensar, el menos parcialmente, la injusticia de la cuna. Ésta (y no otra) es la esencia de la socialdemocracia: la capacidad de equilibrar parcialmente los desajustes del sistema en el reparto del capital.

El capitalismo participativo

Hasta aquí nada nuevo. Más regulación, más límites, más reparto. Más socialismo vaya. Y si es simpático, pues mucho mejor que las sonrisas mueven el mundo. Volvamos al principio: ¿20 personas van a cambiar el mundo?. ¿No son muy pocas?. Tengo la intuición de que el capitalismo se tiene que reformular también (sobre todo) desde abajo. Me van a llamar pesado, pero sospecho que nos conviene un capitalismo 2.0, que es todo lo contrario de lo que se va a hacer en la barbacoa de Bush, el patito feo. Por eso, les emplazo a que se unan al grupo de facebook "El capitalismo lo refundamos nosotros". ¿Que quienes somos nosotros?. Ésa es el pregunta.

La senyora Carme prepara una sopa ben caldosa. La pensió no permet més alegries que unes restes desendreçades de gallina, que suren en el magma tèrbol com una pel·lícula gore. La senyora Mercedes raciona les pastetes de La Vienesa, una per dia i dos el diumenge. En Mohamed sap des de fa tres setmanes que no pot pagar el pis en el centre de Banyoles i ja no li consolen les rialles innocents de les bessones. Manuel veu com se li escolen els records en la residència rònega, pintada del mateix verd amb que es pinten totes les residències per a què els seus ocupants abandonin qualsevol espurna d'esperança. La veïna del cinquè, la que canta cançons de taverna amb un fil de veu tremolosa, remira des de fa setmanes els enfonyalls dels contenidors amb la complicitat de la nit.

Mentrestant, en una ciutat ocupada per dirigents amb les celles poblades i la mirada fugaç es refunda el capitalisme sobre una gran taula de marbre. Però ja és tard i la senyora Carme se'n va al llit fred, arrossegant els seus peus de plom pel llarg passadís.

Acabo de rebre un missatge en el meu twitter que m'ha fet molta il·lusió. Sembla ser que el grup de Facebook del Parlament Transport Públic, un dels 378 grups que s'han creat des del Parlament, ha tancat definitivament la proposta sobre Disseny col·lectiu dels autobusos. Perdoneu la meva immodèstia, però em sento una mica el pare d'aquesta proposta. Utilitzo cada dia el bus per anar a treballar a Badalona i vaig anar pensant idees per a millorar el servei; fins que em vaig adonar que segurament tots els usuaris del bus tindrien també propostes concretes. Per tant, no seria lògic que els autobusos fossin dissenyats per aquells que els faran servir?.

Un dia vaig veure l'anunci del Parlament Obert a la TDT. L'anunci convidava els ciutadans a utilitzar els mecanismes de participació del Parlament. A més, el Parlament havia organitzat uns tallers a les escoles i el meu fill em va donar un cop de mà. El web del Parlament és molt intuïtiu. Aviat vaig crear l'espai El Meu Parlament, una aplicació que permet personalitzar totes les eines i la informació que genera el Parlament. A mi m'interessen bàsicament els temes de mobilitat, l'educació especial (el meu petit té la síndrome de Down) i, és clar, les notícies sobre Badalona. En el meu twitter, rebo la informació bàsica que més m'interessa encapsulada en 140 caràcters. 

L'espai Facebook del Parlament és immens. Té moltes aplicacions, però la que més m'agrada són els grups. Aquests grups estan gestionats pels ciutadans i normalment s'hi afegeixen els diputats responsables dels àmbits temàtics que tracten. El grup de Transport Públic està format per més de deu-mil persones; m'agradaria que també fos molt concorregut el Grup d'Educació Especial, però de moment només som quatre centenars. En el Grup vaig presentar la meva proposta del disseny dels busos 2.0. Per a la meva sorpresa, aquesta proposta va ser la més votada durant el 2011 en el digg, per sobre fins i tot de la creació dels espais exclusius per a transport elèctric en 25 centres urbans del país i el bicing interurbà. 

Per això, la proposta que inicialment havia realitzat va entrar a formar part del catàleg d'iniciatives legislatives populars del Parlament. Durant tres mesos, el wiki de la proposta ha tret fum. El debat ha estat molt intens i, a voltes, esgotador. Com era d'esperar, el sector s'hi va oposar radicalment, amb l'excepció d'algunes noves companyies que han estat molt més receptives. S'han editat prop d'un milers de propostes (algunes, és cert, purament formals) i fins i tot  s'han creat dos blogs molt actius dels defensors i dels detractors. Confesso que he après molt.

Aviat s'iniciarà el tràmit parlamentari. Els diputats responsables s'han adreçat tant al wiki com al facebook per exposar els seus punts de vista. Els partidaris de la proposta hem demanat una entrevista amb tots ells, que hem incorporat a les seves agendes públiques. També hem pogut conèixer una mica millor els nostres interlocutors gràcies al Portal Diputat. En aquest Portal disposem de la informació de cada diputat: intervencions, blogs, preguntes i vídeos, tots ells etiquetats amb tags. Tots els diputats han explicat en el seu espai el sentit del seu vot i, de moment, soc optimista. La major part d'ells s'hi mostren favorables, tot i que alguns volen fer retocs a la proposta. El debat i la votació tindrà lloc en només un mes. El podria seguir pel youtube, però he rebut la invitació dels serveis parlamentaris i podré assistir-hi personalment. 

Mentre sopava el meu fill petit m'ha preguntat perquè estava tan content. I jo li he explicat que el seu pare, un modest treballador d'un fàbrica de cosmètics, havia redactat una llei.  Que era, en certa manera, diputat per un dia. 

Inspirat en una ucronia d'en Roc Fages

Jo havia suggerit una pluja d'idees i s'ha generat un xàfec. Idees, pors, propostes, notes i, sobretot, conversa. El debat sobre el Parlament 2.0 és, en ell mateix, un excel·lent exemple de les possibilitats del Parlament 2.0. Fins a la data, el fil d'Ariadna segueix 29 comentaris i una dotzena de posts, que alhora han generat comentaris creuats. Us recomano que estireu del fil i visiteu les iniciatives que suggereix en José Rodríguez, el nou gadget (genial) del mateix José Rodríguez, la crònica de Saül, les cent-mil propostes de Peytibí, els comentaris des del wiki de l'administració electrònica, les reflexions sempre podenrades de la Trina Millán, el suggeriment d'en Jordi Martinoy, el recordatori d'en Narcís Sastre, els clars i obscurs des del basar de les espècies, els mecanismes 2.0 de jmones, la intervenció d'en Miquel Iceta en les jornades Sociedad red (per cert, no us perdeu la crónica d'Ictlogy), la visió entusiasta del periodista 2.0 l'Eduard Batlle, els dubtes informals de Lodudomucho (valgui la redundància) o la intervenció del President Benach en els Premis Bloc Catalunya. I com a música de fons, els articles i opinions de l'Antoni Gutiérrez-Rubí, el blog que més ha aportat a la reflexió sobre la política 2.0.

Si m'ho permeten, intentaré fer un inventari del xàfec d'idees. M'acompanyen?.

1. Un Parlament 1.4

No hem de plantejar-nos aquest procés com un salt entre el Parlament 1,0 i el 2.0. En primer lloc, perquè no tinc clar que l'objectiu final sigui un Parlament 100% 2.0; i en segon lloc, perquè no partim de zero. Som un Parlament 1.3 o potser 1.4. Hi ha un gruix de diputats i diputades que gestionen un blog, alguns twittegen durant les sessions parlamentàries, són presents al facebook i a d'altres xarxes socials. Mirin, per exemple, el web del Parlament. Les sessions es poden seguir en directe, gairebé tot està sindicat amb RSS, poden utilitzar el podcast i la producció legislativa és accessible fàcilment. Fins i tot, s'assagen experiments 2.0 com les Jornades Parlamentàries sobre mitjans de comunicació.

Omplir el web del Parlament de nous recursos no és l'objectiu. El que precisem és que els recursos siguin efectius, que s'usin realment. Té raó en Narcís Sastre quan recorda el projecte de democraciaweb, un excel·lent precedent del Parlament 2.0 que ha tingut una incidència real molt reduïda. Pensem-ho bé: els mecanismes i les propostes han de funcionar el dia després de la seva presentació. I l'any següent.

2. Ciutadans 2.0

Per això, algunes propostes suggereixen que les eines ja disponibles i les futures eines siguin difoses. En Miquel demana que es faci una difusió des dels mitjans tradicionals de les possibilitats de la política 2.0. La Trina Millán també insisteix en la necessitat de promocionar l'ús de les TIC entre els ciutadans. I convé no perdre de vista les observacions de jmones, qui reprodueix una reflexió de Jakob Nielsen: el 90% dels usuaris de la xarxa només consumeixen la informació, un 9% participa de tant en tant i només un 1% hi participa regularment. Convé assumir que la política 2.0 mai serà majoritària.

3. Política 2.0 versus partits polítics

El comentari més comú ha estat, però, la desconfiança. Ho explica bé un comentari de Sergi: "Hi pot haver parlamentaris 2.0 sense partits 2.0 però difícilment hi pot haver un parlament 2.0 sense partits 2.0". La partitocràcia, les llistes tancades, la meritocràcia interna, la disciplina de vot i, en definitiva, el sistema de partits català no facilita la consolidació d'una cultura política realment 2.0. I, per això, la major part de les reflexions (com ara la d'en Martinoy) demanen un canvi més profund de les estructures polítiques abans d'iniciar una creuada 2.0.

Alerta, però. La política 2.0 no crec que impliqui menys partits sinó uns partits diferents. En aquest punt, subscric les reflexions que fa en Miquel Iceta: "Los partidos deberán renunciar a considerar la red como un nuevo espacio a colonizar. Deberán aspirar a ser redes en la Red de redes, deberán aprender de nuevo a convencer y a seducir, a movilizar, a comprometer, a promover la participación, a promover acuerdos transversales, en un entorno más incierto, más crítico y, sobre todo, formado por personas decididas a escuchar sólo a quienes hayan demostrado antes que son capaces de escuchar".

4. Eines... Abans o després?

Finalment, les eines. Wikis de lleis, informació sobre els parlamentaris, seguiment amb hipertext de les lleis, agendes públiques, agregadors de blogs, diggs d'iniciatives, canals al youtube, video peticions, el Parlament al facebook o al twitter... Són tantes les propostes que hi dedicaré una segona entrada a comentar-les amb un cert detall.

Sempre he defensat que una política 1.0 amb eines 2.0 és una política snob. Si no hi ha canvi cultural associat, llavors tot és cosmètica. Però deixin que avui em contradigui: Els polítics que comencen a jugar amb els blogs i s'endinsen amb el seu barret d'explorador dins la selva 2.0 mai més tornaran a ser els mateixos. En aquest univers encara en construcció, l'eina també la fa cosa. Potser avui m'he despertat schumpeterià.

Ara fa exactament tres anys, s'obrien les portes de bat a bat d'aquesta bitàcola. Tres anys no són molts, però ja no recordo com era la vida sense un blog. I rellegint a l'atzar els posts cada vegada més llunyans, ja no em reconec en les meves paraules. Potser pensen que els blogs són els cronistes de l'immediat. S'equivoquen: en realitat, els blogs són els dipòsits de la memòria. I un dia llunyà, el 2175 posem per cas, un historiador especialista en el canvi del mil·leni recollirà pacientment les paraules acumulades en aquest contenidor immens de narracions. 

I vist en la distància del temps, l'historiador descobrirà que cada individu té l'absoluta convicció de viure un moment històric, crucial en la història de la humanitat. Un present immòbil, congelat. I ningú no hi pensa. Però les paraules que desa en el contenidor de paraules dels blogs les estarà llegint el seu net amb una barreja entre malenconia i curiositat. Potser ja ho està fent. 

Una de les definicions d'art que més m'agraden és aquesta: "la capacitat de superar els límits". L'art s'inicia allà on s'acaba el món convencional, allà on està instal·lada la quotidineïtat. En altres paraules, no hi ha art sense transgressió. M'agrada Santiago Cirugeda, perquè m'obliga a pensar, perquè em força a qüestionar-me no només els objectes que crea sinó la relació entre els objectes i el seu entorn. Ara bé: A mi m'agrada i a la veïna del quart li sembla un pocasolta calb i neuròtic. Tants caps, tants barrets.

Per tant, CiU de Girona pot criticar tant com vulgui l'obra que Cirugeda ha situat a la Rambla de Girona. El niu és una obra difícil, perquè acumula una a una totes les contradiccions de la societat contemporània: la tensió entre el verd i el ciment, el caràcter "elevat" de la cultura, el sentit d'efimeralitat... Ja ho deia abans: a mi em sembla una obra valenta i contundent i a la veïna del quart una pocasoltada.

Tanmateix, rebutjar una obra perquè incompleix sis punts de la normativa urbanística és una declaració de principis contra l'art modern i contemporani. Deixant de banda que es tracta d'una obra efímera, ¿rebutjarien també la Sagrada Família o la Pedrera de Gaudí, la Torre Eiffel, el Guggenheim de Gehry, el Kursaal de Donosti, la Biblioteca de Seatle de Koolhas, el Pompidou de París, el Pavelló Pont de Saragossa de la Zaha Hadid, el Millennium Dome de Londres, el Celler Protos de Peñafiel, el Celler Marqués de Riscal de Gehry, l'Exposició Universal de Nagoya, l'arranjament del Gran Premi de Fòrmula 1 de Mónaco, la Catedral d'Edinburg, el bosc d'Oma d'Ibarrola, les pintes del vent de Chillida, el Gasòmetre de Viena, l'Òpera de Sydney, la Torre Swis de Londres, el Far de San Sebastià o les ruïnes d'Empúries (que incompleixen la Llei de Costes)?.

Pot agradar o no El Niu de Girona. A mi m'agrada i a la veïna del quart, no. Podem debatre si la funció de l'art és aquesta, agradar. Però criticar un projecte artístic efímer amb la normativa urbanística a la mà és, com a mínim, un rebuig implícit a l'art i a l'arquitectura contemporanis. Com a mínim.

S'imaginen una pinacoteca en la que convisquin l'iconografia klimtiana de l'Anglada Camarasa, l'explosió cromàtica d'un Amat o la imaginació desbocada, tan chagalliana, d'en Joan Ponç?. La pintura catalana del segle XX ha estat prodigiosa. Ressumeixo: Tàpies, Dalí, Miró, Picasso, Casas, Nonell, Rusiñol, Opisso, Anglada Camarasa, Sunyer, Mir. Carmen Cervera ha anat col·leccionant pacientment un recull esplèndid de la pintura catalana dels darrers 150 anys, que és un itinerari per la creativitat cultural d'un país políticament aixafat.

Un museu gran en una ciutat petita

Els països que progresen són aquells que poden superar la força centrípeta de les grans capitals. Barcelona és la seu del MNAC, del CCCB, del MACBA, del Tàpies, de la Fundació Joan Miró o del Picasso. Situar un museu gran en una ciutat petita és una nova aposta per un país federal que un dia tindrà l'Agència Tributària a Manlleu, el Síndic a Tortosa, TV3 a Figueres o el TNC a Mataró. Situar el Museu Thyssen de Catalunya en una ciutat de poc més de 20.000 habitants és una aposta per un país diferent. Deixeu-m'ho dir. Més federal.

Cultura i turisme

Saben quin és el museu més visitat del país?. És el Museu Dalí, situat a Figueres. Les seves estadístiques demostren que el museu és un far turístic, una mena de gran cuca de llum, que atreu els turistes de la Costa Brava, i de tot el país. El Thyssen de Sant Feliu tanca un triangle excepcional, amb els vèrtexs d'Empúries i el Dalí, en una carta de presentació cultural que ajudarà al procés de reconversió de la Costa Brava centenària.

Un continent excepcional

No es tracta només d'una concentració de talents artístics. El museu serà també un artefacte arquitectònic excepcional. L'equip de BOBPAA, el mateix que va intervenir en el Thyssen de Madrid, ha proposat un singular procés de deconstrucció. Els arquitectes proposen un nou discurs de la fàbrica de suro de Can Serra, on els antics lloc de pas són ara espais de presentació i els antics espais de treball són passadissos. De fet, es tracta d'un brillant exercici d'arqueologia industrial que posa en valor també l'epidermis de la indústria surera on han quedat gravats el pas del temps i del treball. El resultat és un entorn contemporani que parteix de la identitat del lloc, en un joc d'ombres i llum, de parets i vegetació, que convida a la contemplació. La fàbrica connecta amb el Monestir, l'excepcional Palau de l'Abat i el Teatre Auditori, en un gran jardí cultural.

L'impuls polític

Quinze milions d'euros. Molts diners en temps de crisi. Una aposta valenta. El Thyssen de Sant Feliu és la feliç coincidència de vàries complicitats polítiques: la decisió de la baronessa, l'impuls enèrgic del Ministre de Cultura (estiuejant de Sant Feliu), el suport entusiasta del Conseller de Cultura i la col·laboració de la Diputació de Girona. Però és també el resultat del lideratge d'en Pere Albó, l'alcalde tenaç i treballador, i en Joan Vicente, el regidor d'urbanisme que tot alcalde somiaria. Com diuen?. Sí, també amics meus.

El President del Parlament de Catalunya és el president parlamentari europeu més involucrat amb la política 2.0. Gestiona un blog personal i és molt actiu amb el twitter i el facebook. I els gestiona personalment. En dono fe. Ell és el principal responsable de l'excel·lent web del Parlament, un calaix de recursos legislatius. Segurament coneixen ja el Canal Parlament, que permet seguir les sessions en directe, el que obre les finestres del Parlament virtualment a tot el món. Hi ha altres recursos utilíssims com l'accés als recursos documentals (open source), l'entorn per a les consultes ciutadanes, la subscripció als RSS i podcasts del Parlament, el catàleg de blogs de diputats, els recursos orientats a les escoles...

En els darrers mesos, s'ha iniciat una reflexió col·lectiva que pot millorar encara més la relació entre el Parlament i la societat: Com és pot crear un Parlament 2.0?. Per intentar respondre aquesta pregunta el President va propiciar una pluja d'idees en una taula compartida per en Pere Aragonés, en Xavier Peytibí, en Marc Arza, en Saül Gordillo, la Trina Millán, en Vicenç Partal, la Laia Ortiz, en Carles Puigdemont, la Carina Mejías i jo mateix. Una sessió que donarà els seus fruits. M'agradaria, però, ampliar l'àmbit del brain storming a tots els lectors. Com es pot crear un Parlament 2.0?. S'accepten suggeriments...