Convergència passa a l'ofensiva en matèria d'immigració. Obre les portes de la Casa Gran als nous catalans. Ítems: el català és llengua d'integració; tots som Catalunya; podeu ser catalans sense esborrar la vostra identitat; Catalunya és un país d'empenta, un poble sentimental; aquí valorem l'actitud; i, finalment, les portes de la Casa Gran estan obertes a vosaltres. Aquest vespre l'Auditori Axa Winterthur de Barcelona ha quedat desbordat pel públic assistent a l'acte Tots som Catalunya. Artur Mas parla als nous catalans. Montserrat Candini [bloc i Facebook], Meritxell Borràs [bloc] i Àngel Colom [bloc i Facebook] han precedit Artur Mas [vídeobloc i Facebook], que ha respost preguntes d'uns representants dels nous catalans. Colom, que ha posat el millor del seu activisme al servei de la causa de Mas i de la Casa Gran, amb aquelles complicitats recuperades lentament i silenciosament entre CDC i ERC, ha presentat el secretari general de CDC com l'Obama català, el proper President de Catalunya. Obama es va creure el canvi anys enrere, i va seduir totes les classes americanes. Mas, amb aquesta aposta per la integració desacomplexada, sense la torticoli de la nostàlgia, sense pensar en Antoni Comas ni Josep Maria Sala a les fires d'abril, superant la caspa dels García Prieto i d'altres, es proposa un discurs kennedià: el futur és la vostra conquesta. Estimeu Catalunya com l'estimem nosaltres, no renuncieu als vostres orígens, i el futur serà compartit, de tots. L'acte ha estat molt lluït, un èxit de públic que ha obligat càrrecs institucionals i militants convergents a romandre drets. Ha servit per presentar el web nouscatalans.cat, amb grup de Facebook inclòs. De Casablanca a l'Arbós, de Montevideo a Barcelona, del Pakistan a L'Hospitalet... Aquests són els trajectes dels nous catalans del segle XXI, aquests que han fet créixer el país un milió i mig més d'habitants. La versió 2.0 d'aquell relat que ens va bastir Paco Candel. I de la mateixa manera que Jordi Pujol [web] va festejar Candel i tot el que representava, ara Artur Mas festeja aquests nous catalans que tant tindran a dir-hi en el futur del país.
El periodisme, en temps de crisi, es reivindica. Crisi del sector i una certa desorientació de cap a on anem, en plena revolució digital. Cal més i millor periodisme. Ara que hi ha més canals que mai i que la informació circula per tot arreu s'imposa l'autocrítica, una major exigència. Les redaccions han de canviar més encara. Juan Varela escriu Redacciones para periodistas al pie de la noticia. Vinculo això amb la notícia que El Punt tanca redaccions i aposta pel teletreball. A l'Agència Catalana de Notícies (ACN) aviat farà 10 anys que es va implantar el teletreball. Periodistes que fan feina des d'allà on passa la notícia, portàtil, càmera i micro en mà. De casa al lloc de la notícia. Això, combinat amb dues redaccions, la de Girona i la de Barcelona, on els redactors de taula i els responsables temàtics i directius comparteixen espai, el clàssic centre de treball. Amb l'aposta tecnològica i pel teletreball, l'ACN va ser pionera. I cal reivindicar-ho.
Mikel Laboa [wiki] s'ha mort. Tu ho descobreixes mentre esmorzes, fullejant el diari. El dia es complica fins i tot quan tens l'agenda força buida. Passen moltes coses, una darrere l'altra. I no tens ni cinc minuts per aturar-te a pensar. Visites, reunions, trucades... Un que es presenta sense previ avís i que et diu d'anar a dinar i tu li
dius que sí, i hi aneu i xerreu de feina, de política, de periodisme, de
país... Correus acumulats, papers i cartes, més reunions, entrar i sortir, un que et diu, l'altre que t'empaita... Són les vuit i encara un altre que et vol veure sobre la marxa, i tornes a dir que sí i vinga, mitja hora més mentre el TN Vespre arrenca. Són quarts de deu i marxes, ara sí, recollint els trastos, carregant el portàtil perquè quan arribes a casa el primer que fas és tornar-te a connectar. Quina ironia. Només has desconnectat els tres quarts d'hora de trajecte al volant. Ens estem tornant bojos. Però anem i això no hi ha qui ho pari. Són les deu, i mitja hora més de correus i una mica de navegació abans de sopar. Sopes i xerres a casa, que ja toca. Comentes la jornada, alguna broma i molta logística domèstica, quin remei. Reculls la taula, el rentavaixelles que fa dos dies que ha dit prou i no va. I com que aquest dimarts ha estat impossible escriure res en el bloc, ni que siguin quatre ratlles i un enllaç per salvar l'expedient, llavors, pràcticament en temps de descompte, i per evitar que passi el dia sense haver escrit cap apunt, sense post publicat, et sembla que tens l'obligació, que hi estàs compromès o promès amb algú que no saps qui és ni què espera de tu, del bloc. I en temps de descompte, et ve un flaix. Ja ho tinc! En Laboa. Un record per l'únic cantautor euskera que tens a l'iPod i que vas descobrir gràcies a en Xevi Galceran [bloc], un estiu a Fortià. Li vas agafar un cedé i te'l vas passar al teu iTunes del portàtil. És il·legal, això? No ho sé. Ni m'importa. Només sé que gràcies a aquelles cançons d'en Xevi vaig descobrir en Mikel Laboa, i que l'he anat escoltant molts cops en el meu iPod, amb una certa tristor. Com la que he sentit aquest matí en llegir l'obituari al diari. I en temps de descompte vaig, com un desesperat, a YouTube a cercar vídeos d'ell. I n'agafo dos. Els incrusto en aquest apunt. I començo a escriure sense saber ben bé, o gaire bé, què escriure. Però em surt això. I aquí queda. Adéu, Mikel.
Estem a l'equador del Govern d'Entesa. Dos anys del segon govern d'esquerres. Conferències, balanços i enquestes han marcat l'última setmana de novembre. L'enquesta d'El Periódico dibuixava la possibilitat aritmètica d'un nou tripartit, mentre la d'ahir de La Vanguardia frustra aquest escenari per un marge escàs. El panorama demoscòpic no és cap sacsejada respecte l'actual. Tot queda força igual. L'enquesta del diari de Zeta és menys satisfactòria que la del rotatiu de Godó per als interessos de CiU, que en cap cas obtindria un tomb que suposés governar en minoria. El pacte s'imposaria, i precisament la cultura de pacte és la que costaria encara en aquest segon govern d'esquerres, segons es desprèn de les afirmacions dels dirigents i de les interpretacions periodístiques. Precisament La Vanguardia posava dissabte l'accent en el fet que mediàticament l'única figura que brillaria seria la del President José Montilla. La notícia, però, anava il·lustrada amb la visita a les obres de la dessalinitzadora del Prat en què Montilla apareixia volgudament acompanyat del vicepresident Josep Lluís Carod-Rovira i del conseller Joan Saura per visualitzar tripartit. Precisament Carod-Rovira va deixar anar una frase carregada d'intenció en el seu discurs de balanç de dos anys de Govern d'Entesa que va pronunciar a la Torre Agbar. Va dir que la política comunicativa de l'executiu és excessivament austera i que no ajuda a difondre l'acció de govern.
De la lectura d'aquest cap de setmana no pot passar per alt l'article de l'excap de premsa de Joan Puigcercós i de Joan Ridao, el periodista Miquel Martín, a El Singular Digital. Amb el títol d'El Vietnam del Govern d'Entesa, Martín fa balanç de l'equador de la legislatura posant èmfasi en l'aspecte comunicatiu, especialment en l'absència d'una figura de portaveu que aglutini el conjunt de membres que integren el Consell Executiu.
El periodista Xavier Bosch va abandonar ahir la direcció de l'Avui. Es va acomiadar amb un article a la pàgina tres, curiosament l'espai reservat els diumenges a l'exdirector del diari Vicent Sanchis. L'efímer director signava la peça Una escletxa de llibertat, en què feia balanç dels seus mesos al capdavant del projecte i carregava contra els polítics. Un fragment de l'article és aquest: "Ja se sap que els nostres polítics, insaciables, aspiren a tenir una
premsa amb torticoli: que miri cap a l'altra banda mentre ells
manipulen la realitat. En aquest sentit, el periodisme és un ofici
amenaçat entre els interessos econòmics que tant laminen la
independència del professional i una classe política que, en comptes de
ser més il·lusionant en els seus projectes i més eficaç en la seva
gestió, mai no en té prou de pressionar i de superar les regles del joc
fins al llindar de l'ètica."
Nova tongada de tancament de repetidors de Televisió de Catalunya al País Valencià. La Ribera Alta i la Costera, sense TV3. [ACN: La Generalitat Valenciana tanca els repetidors de TV3 de Llosa de Ranes i Alginet]. El procés judicial iniciat en el seu moment no té aturador, i en això s'escuda el govern espanyol socialista [ACN: El govern espanyol admet que els repetidors de TV3 al País Valencià "seguixen sent il·legals"]. Quan un govern addueix motius legals és que no té voluntat política, en un 99,99% dels casos. La política és l'art del possible, i és obvi que el govern espanyol no ha esgotat totes les possibilitats i lque 'únic art que ha demostrat és el de les dilacions i la més absoluta manca d'interès i sensibilitat pel plurilingüisme de l'Estat. Quina és, doncs, la diferència entre Francisco Camps, president valencià del PP, i Maria Teresa Fernández de la Vega, vicepresidenta espanyola del PSOE, coneixedora de Catalunya i suposada amiga i aliada del PSC a La Moncloa? En aquest episodi, costa -i molt- de cercar les famoses "vuit diferències" que es buscaven en els diaris entre un dibuix i l'altre. Són idèntics, els dibuixos. És per això que el conseller Joan Manuel Tresserras ha manifestat, en nom del Govern i no a títol individual de Cultura i Mitjans de Comunicació, fet que és rellevant, el malestar amb les reiterades allargues de La Moncloa [ACN: El Govern considera "inacceptable" l'actitud de l'Estat després del tancament de nous repetidors de TVC al País Valencià]. Aquesta notícia suposa més del mateix [Tresserras a l'ACN: "L'Estat incompleix impunement"]. Aquest és el llegat del ministre Joan Clos, heretat per Miguel Sabastián, i bloquejat per Fernández de la Vega. La reciprocitat no arriba al País Valencià perquè el govern espanyol té grans temors d'obrir la caixa de Pandora i que, com sempre, el cas català es multipliqui. Hi ha moltes reciprocitats possibles gràcies a la TDT entre canals públics de comunitats veïnes. I això es veu que espanta. L'Espanya plural els espanta. Després de predicar-la tant, sobretot en l'època del tarannà de ZP, ara resulta insultant veure com no se la creuen.
sgordillo |
Mitjans |
divendres, 28 de novembre de 2008 | 19:36h
El tancament de l'únic diari escrit en gaèlic [wiki] a Irlanda, La Nua, mobilitza l'Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC), que està recollint signatures de suport. El rotatiu desapareixerà a finals d'any per manca d'ajuts econòmics. El governamental Foras Na Gaelgie, responsable de garantir la preservació de la llengua irlandesa en aquest país, va decidir a l'octubre que deixaria de subvencionar La Nua. Potser Internet esdevé l'alternativa per mantenir la cita amb els lectors en gaèlic. La Nua va ser fundat l’any 1984 a Belfast, durant una de les etapes més “conflictives” del país, tal i com la defineix Dónal Mac Giolla, el seu director. La seva desaparició tanca un dels capítols més importants de la llengua a Irlanda. Si voleu donar suport a La Nua, feu arribar un correu a comunicacio@premsacomarcal.cat i enviaran totes les mostres de suport al govern irlandès, al director i a l'editor de La Nua.
sgordillo |
Mitjans |
divendres, 28 de novembre de 2008 | 10:51h
El president del grup municipal de CiU a l'Ajuntament de Barcelona i candidat nacionalista a l'alcaldia, Xavier Trias, va visitar ahir l'Agència Catalana de Notícies (ACN), en la tradicional ronda d'entrevistes amb càrrecs institucionals i personatges públics del país [Fotogaleria ACN]. El cap de l'oposició de Barcelona va criticar la política urbanística del govern municipal [ACN: Trias acusa l'Ajuntament d'especular per finançar els projectes i li demana que compri sòl immediatament]. També va entrar a valorar la decoració nadalenca de la ciutat [ACN: Trias diu que la il·luminació de Nadal de Barcelona "fa pena"]. El líder de CiU al consistori es va mostrar confiat d'un canvi al govern municipal, ja que les últimes enquestes apunten una davallada del PSC a la ciutat i dibuixen una alternativa clara en CiU, segons va comentar.
El setmanari The Economist publicarà aquest divendres la carta al director que l'ambaixador de Catalunya al Regne Unit, Xavier Solano [bloc], va escriure [pdf en anglès] per rebatre els tòpics i les tergiversacions sobre el país i l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol aparegudes en el reportatge The party's over. (La carta apareix titulada així: Spain and its regions.) L'atac al més mínim sentit de l'objectivitat és brutal [The Economist i la caverna mediàtica], i la reacció del Govern ha estat l'habitual de l'era Gutenberg: la carta al director, fet, per cert, que indigna l'economista Xavier Sala i Martín [Avergonyit]. És el mateix que feien els governs de Jordi Pujol quan el mateix The Economist presentava (interessadament) una Catalunya deformada. Carta al director, aleshores de Carles Duarte, i tal dia farà un any. Una nació sense estat, sotmesa a les pressions mediàtiques de dimensió i interessos estatals, pateix d'això. Manca de resorts suficients per respondre i mantenir una política activa de desmitificació de les fabulacions i les distorsions. Més enllà dels anuncis de pàgina sencera a la premsa internacional i les cartes al director, poc més es pot fer en l'actual estadi. Una altra cosa, però, és que cal ser conscients que en l'era digital les lògiques canvien. La xarxa és una gran aliada per desmuntar operacions com aquesta de The party's over. A Internet, no hi ha qui pari la festa i les nacions sense estat no hi estan pas excloses.
El pla B passa per una gran demostració del rebuig popular al carrer. Si el Tribunal Constitucional més deslegitimat de la història fa una altra ribotada a l'Estatut de Catalunya aprovat en referèndum, caldrà fer molt de soroll. Un soroll unitari, i preservar l'esperit compartit dels partits catalans. El PSC està per la labor, però un prudent José Montilla no vol ensenyar les cartes abans d'hora. No vol quedar-se quiet si la retallada es produeix, segons va dir a la conferència que va pronunciar dilluns al Palau de la Generalitat. El President Montilla no farà curt en la resposta. Però demana unitat. Artur Mas demana també una reacció contundent, i parla d'un nou referèndum. Curiosament, Pasqual Maragall subscriu la idea del referèndum i advoca per una gran manifestació [vídeo]. Un milió de persones al carrer si toquen "una coma" de l'Estatut. Si els socialistes catalans, arribats el cas, no afluixen i mantenen el pols amb el PSOE i amb les institucions de l'Estat que incompleixen lleis orgàniques o les interpreten voluntàriament a la baixa, aquí poden passar coses. Mas, Montilla i Maragall, però, no fan res més que apuntar idees que anteriorment han verbalitzat els independentistes. Resposta popular i reacció unitària dels partits catalans. Encara resultarà que la unió és possible, i que la defensa del text aprovat pels ciutadans aplega partidaris del sí i del no. Aquests últims amb un plus de responsabilitat.
Això és un no parar. Un altre mitjà digital s'afegeix a l'extensa llista de diaris electrònics que disposaran de les informacions de l'Agència Catalana de Notícies (ACN). I no es tracta d'un mitjà qualsevol, sinó d'un dels pioners de la informació a la Internet catalana: Vilaweb, el diari que dirigeix Vicent Partal [bloc]. [Vilaweb incorpora les informacions de l'Agència Catalana de Notícies]. Vilaweb destaca en aquest espai les notícies de l'ACN, amb una distribució per seccions (última hora també). Difondrà les notícies amb fotografies incloses. Vilaweb manté el lideratge en català a l'OJD Interactiva, amb 370.000 usuaris únics mensuals. La seva aposta per l'ACN és un pas més en la consolidació de l'agència pública en l'àmbit d'Internet, on impera la normalitat del català i l'oferta amplíssima de portals en la llengua pròpia. La signatura del contracte entre l'ACN i Vilaweb la vam fer dimarts amb la directora general del diari, Assumpció Maresma (a la foto), a la seu de l'agència a Barcelona.
Dues novetats del sector de la comunicació durant la mateixa jornada. El fins ara director adjunt de l'Avui Toni Cruanyes [wiki] serà el director del diari [ACN: Toni Cruanyes serà el nou director en funcions de l'Avui en substitució de Xavier Bosch]. Les travesses eren moltes i variades. Finalment, s'ha imposat una certa continuïtat respecte l'etapa iniciada amb la marxa de Vicent Sanchis i el breu regnat de Xavier Bosch. Es queda, al front de la direcció del rotatiu, un periodista de 34 anys que ocupava el segon lloc de comandament. Cruanyes (a la foto) havia anat perdent suports en les últimes especulacions, però és ben bé que mai es pot dir blat fins que és al sac i ben lligat. Sonaven noms de dins i de fora del diari.
Avui també s'ha fet públic el canvi de cap d'informatius de la ràdio nacional [ACN: Agustí Esteve relleva Jordi Lucea en la direcció dels informatius de Catalunya Ràdio] Agustí Estevedirigirà els informatius de Catalunya Ràdio, mentre que Santi Carreras passarà de la provisionalitat a l'estabilitat en el càrrec de cap de programes. Carreras ocupava aquest càrrec des que Neus Bonet el va deixar vacant per dirigir i presentar El matí de Catalunya Ràdio. Jordi Luceapassa d'informatius de la ràdio a dirigir el potent portal 3cat24, desplaçant a Jaume Masdéu, que hi era al capdavant del mitjà digital des que va deixar de ser cap d'informatius de TV3. Masdéu torna a Brussel·les. Molts canvis, doncs, a les redaccions de l'Avui i de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), que estrena organigrama.
(Només una observació per a tots aquells companys que em fan broma amb això del "lobby del Maresme". Potser acaben tenint raó. Cruanyes és de Canet de Mar, i Santi Carreras, de Mataró.)
Aula 102 de la Facultat Blanquerna. El professor de periodisme Enric Xicoy [bloc] defensa la seva tesi doctoral sobre el tractament que els diaris catalans van fer del conflicte basc durant la treva entre 1998 i 2000 [Penúltim esglaó]. L'Enric em va convidar amb un correu, i hi he assistit [foto]. Allà m'he trobat amb l'Albert Sàez, director de la tesi. Entre el públic hi eren Toni Aira [bloc], Francesc Marc Àlvaro i Marçal Sintes, entre d'altres. Mai no hi havia anat, a la defensa d'una tesi doctoral, i és una experiència molt recomanable. Hi ha avis que visiten diàriament obres públiques, curiosos que assisteixen de públic a judicis i tafaners que es deixen caure pel parquet de la borsa. Una altra modalitat és la de l'assistent a defenses públiques de tesis doctorals. Manuel Cuyàs ho recomanava diumenge a la contra d'El Punt [Del Montseny a Namíbia]. El títol del treball de Xicoy al llarg d'una dècada és "Interpretació periodística del conflicte basc. Avui, El Periódico i La Vanguardia
(Setembre 1998-abril 2000)". Resulta interessant el joc entre el doctorand, amb el suport del director de tesi, i els membres del tribunal, en el cas d'ahir, els doctors Miquel Rodrigo Alsina, Ferran Sàez Mateu, Salvador Cardús i Ros, Txema Ramírez de la Piscina Martínez i Petxo Idoyaga Arróspide. Les dures intervencions dels membres del tribunal ajudaran a millorar el text en cas que finalment es publiqui com a llibre. Alguns dels doctors del tribunal van fer ahir més èmfasi en l'estil redaccional poc acadèmic, segons ells, que no pas en l'obstinada dedicació que Xicoy ha abocat a la tesi (L'Enric escriu habitualment en el seu bloc, sobre el conflicte basc). Una feina de formigueta de deu anys que serveix per desmitificar i posar-nos davant del mirall. Els mitjans, els catalans inclosos, no en són aliens, al conflicte basc. Felicitats, Enric!
Que no sembli ara que m'he obsessionat amb els Mossos d'Esquadra... Al marge de l'episodi de la càrrega contra els fotoperiodistes [Interior es disculpa per la càrrega dels Mossos], avui s'ha publicat aquesta notícia: ACN: Presó per a quatre mossos que van torturar un home detingut per error. Tortura, amb aquesta contundència i claredat. Llenguatge directe, lluny del llenguatge trampós que festeja amb el políticament correcte. Tortura, i sentència exemplar. La mateixa contundència que també es va expressar contra aquells agents que van agredir un detingut a l'interior d'una caserna i que van ser enxampats gràcies a la instal·lació d'una càmera oculta. Com a policia moderna que vol defugir els vicis d'altres cossos que han funcionat en etapes no democràtiques, els Mossos han de fer un esforç suplementari d'exemple. Precisament per això em sorprèn el tractament de favor que alguns mitjans ofereixen als Mossos d'Esquadra quan algun dels seus agents és jutjat o acusat. ¿Per què els quatre agents condemnats per tortura han aparegut en la notícia de la televisió pública catalana amb el rostre ocultat digitalment? D'això se'n diu tracte de favor. Perquè si l'acusat, un cop condemnat amb sentència ferma, hagués estat un ciutadà qualsevol, segurament hauria sortit amb la cara ben visible. ¿Per què els agents que organitzen passadissos d'altres detinguts en operacions mediàtiques han de tenir el privilegi dels mitjans de comunicació de tapar-los la cara i preservar-los la identitat quan són ells els condemnats?
Una portaveu del Departament d'Interior de la Generalitat ha demanat disculpes per la càrrega dels Mossos d'Esquadra contra els fotoperiodistes que cobrien a Barcelona la manifestació d'estudiants contra el pla de Bolonya [Els Mossos agredeixen els fotoperiodistes]. La reacció -almenys en el cas de l'Agència Catalana de Notícies (ACN)- arriba un pèl tard, però és benvinguda [Denúncia contra l'agressió dels Mossos als fotoperiodistes]. Al Departament d'Interior no tothom comparteix l'opinió que la càrrega hagi estat "modèlica", com sosté el secretari general d'Interior, Joan Boada. Agredir fotoperiodistes sabent que ho eren i que hi estaven treballant [vídeo], no pot ser mai considerat com a "modèlic" i aquesta opinió és compartida pels responsables de comunicació del departament que encapçala Joan Saura, segons m'han fet saber personalment aquesta tarda. D'altra banda, el Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) celebrarà aquest divendres una reunió interna per analitzar l'actuació dels Mossos, les agressions als professionals de la informació i aprofundir en un protocol per a futures manifestacions. D'entrada, el Col·legi de Periodistes ja va anunciar que posa els serveis jurídics a disposició dels fotoperiodistes agredits. Aquesta tarda també he trasllat personalment al degà del Col·legi de Periodistes, Josep Carles Rius, el mateix que vaig transmetre per escrit al president de la Comissió de Defensa i Ètica Professional, Eduard Sanjuan, sobre l'agressió dels Mossos al fotoperiodista de l'ACN Albert Salamé. L'assumpte, doncs, no s'arxiva ni s'oblida.
sgordillo |
Paper |
dimarts, 25 de novembre de 2008 | 07:48h
"Abans la gent passava pels confessionaris, ara es desfoga en els blocs", és el títol de l'entrevista [pdf] que em va fer Joan Salicrú [bloc] i que publica la revista Valors [Saül Gordillo parla de la sinceritat a Valors]. Salicrú torna del Perú amb les piles carregades i s'ha proposat de revitalitzar el bloc periodístic La Riera 48, una referència per a la interpretació encertada de l'actualitat de Mataró. Joan Salicrú és dels joves periodistes que viu l'ofici apassionadament, que no hi entén d'horaris ni de desconnexió. Hi ha una generació de periodistes massa acomodada, poc amiga dels conflictes i de l'assumpció del difícil repte diari de la gestió de les pressions. Hi ha una generació de periodistes que és addicta de la nota de premsa, enganxada al correu electrònic i poc donada al carrer, a l'observació in situ. Hi ha una generació, dic, mancada de referents potents, desvinculada de la millor tradició del periodisme del país, dels grans mestres i noms inoblidables. Però també és cert, i els optimistes de mena ho hem de predicar, que no tothom és així. Que hi ha periodistes joves que demostren dia a dia que un altre periodisme, diferent a l'acomodat, és possible. Salicrú és d'aquests últims. Fa coses que apunten el bon camí. I publicar Valors és una d'aquestes coses.
Més partit i més esquerra al Govern. Més Joan Saura, però amb renovació i l'accés de Joan Herrera [bloc] a la secretaria general. El número dos i possible successor està apuntat. La víctima propiciatòria de la renovació, com en tots els congressos de partit, és perfectament identificable. Un dels hereus del PSUC, Jordi Guillot [bloc]. Curiosament, Guillot ha estat el mestre de la majoria de joves dirigents ecosocialistes. Juntament amb Jaume Bosch, Guillot ha estat el generós promotor de cares noves a la cúpula d'ICV, i ara li toca cedir pas per mantenir Saura (en la seva recta final) ben reforçat internament. El president d'Iniciativa i número tres del Govern també ha hagut de fer gestos: cedeix la presidència del grup parlamentari en favor de Bosch, que, al seu torn, entrega a Dolors Camats [bloc] el front mediàtic. Però més enllà de la renovació, la novena Assemblea Nacional d'Iniciativa [bloc] ha visualitzat que una força minoritària al Govern no hi pot ser a qualsevol preu. Hi ha dos peatges: la menor dedicació al partit -i aquí és on Saura ha fet autocrítica i ha dit que farà més de president- i la renúncia a posicions ecologistes i esquerranoses. L'aposta pel sobiranisme que defensava Raül Romeva [bloc], en canvi, ha quedat en stand by. És curiós veure com els partits d'esquerres que governen s'autoexigeixen més esquerranisme. ICV-EUiA i el PSOE a nivell espanyol. En canvi, ERC s'autoimposa més eix nacional, mentre el PSC fa bandera del centrisme: ni cap a la dreta ni cap a l'esquerra. Centrisme i estabilitat. Ara la gràcia serà veure com casa la necessitat d'ERC i d'ICV-EUiA de marcar més perfil propi amb l'aposta per l'estabilitat i l'absència de soroll que predica el PSC.
A Catalunya no hi ha democràcia. Un miler de persones es van manifestar dissabte davant del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) per denunciar-ho. [ACN: Ciutadans (C's) reuneix més d'un miler de persones davant el CAC per denunciar "la manca de llibertat d'expressió"]. Com que l'adjudicació de freqüències de ràdio no ha satisfet determinats grups empresarials de comunicació, l'escàndol ha estat notable i s'ha engegat la màquina de la protesta i la denúncia contra el suposat règim dictatorial imperant en aquesta part de la península. La campanya arriba per terra (paper), mar (Internet) i aire (ràdio). Dirigida, com no podia ser de cap altra manera, des del quilòmetre zero, centre de l'univers [ACN: La FeSP denuncia que empreses de mitjans i partits polítics intenten desestabilitzar el CAC]. Catalunya disposa d'un ens regulador per a l'audiovisual, fet que homologa el nostre país a nivell europeu. En canvi, l'Estat no disposa d'un organisme d'aquestes característiques.
El CAC admet que hi ha hagut pressions, però defensa que el concurs ha estat impecable. El periodista Juan Varela escriu Más radio catalana para Cataluña. Fins i tot els companys espanyols que no participen de la Brunete mediàtica se n'exclamen. Però només s'explica pel desconeixement. A Catalunya, la ràdio de proximitat és molt potent. La ràdio pública i, més concretament, la municipal, molt nombrosa i arrelada. I, per acabar-ho d'arrodonir, la llengua d'aquesta ràdio de llarga tradició (recordeu el boom de les emissores municipals amb els primers ajuntaments democràtics) és majoritàriament la catalana. Aquestes dues anomalies en el context espanyol -molta ràdio pública i l'escenari de normalització de la llengua pròpia del país a les ones- no s'entén o no es vol entendre per interessos polítics i empresarials. D'aquí ve la campanya de criminalització del CAC, un organisme, per cert, massa desconegut pels ciutadans fins ara. Si ara el coneixen és interessadament. Articles relacionats en aquest bloc: Tresserras a l'ACN: "L'Estat incompleix impunement" The Economist i la caverna mediàtica Bona sintonia amb Godó
